Vivir para siempre (2010)

“Llista número u: Cinc fets sobre mi. Un, em dic Sam; dos, tinc onze anys; tres, recopilo històries i fets fantàstics; quatre, tinc leucèmia; cinc, quan vegeu això probablement ja estaré mort”. Així comença la segona pel·lícula de Gustavo Ron (“Mía Sarah”), que ens sorprèn amb aquesta història de gran profunditat antropològica i brillant realització tècnica. Una de les produccions recurrents del nostre cinema on s’afronta amb més valentia les grans preguntes i on les imatges emocionen profundament l’espectador. Basada en el llibre “Això no és just” de Sally Nichols, ens explica una història de malaltia i mort, en aquest cas una mort anunciada en els primers plans. No es tracta de mirar al sofriment sinó de buscar els ressorts profunds de la persona per aixecar el vol. Així, el procés de la malaltia és mostrat com el temps oportú on el petit i, el que és més nou argumentalment, els que l’envolten, fan un procés per mirar el dolor com a possibilitat de ser traspassat, el comiat com a ocasió de profunditat en e